Abans que ens empotrem

Marta Bergas

A vegades no m’interessen gens les notícies. M’interessen els continguts. Aquest cap de setmana a IB3 en vaig rescatar un: “el que ha passat a València és un spoiler de tot el que vendrà”. Ho deia Miguel Pajares, antropòleg social i autor del llibre Refugiats Climàtics. 

Pajares venia a dir que aquests episodis de plogudes torrencials i altres fenomens meteorològics adversos entraran a la nostra quotidinitat sense demanar permís ni perdó. Entraran com una bufetada com la que viu el País Valencià, aíxí, de sobte, sense que sapiguem d’on ens ve.

De tota manera, no hauríem de fer-nos els desentesos, perquè d’on ens ve està claríssim. Llevat que duguem unes cucales, és una evidència contrastada que el causant de tot aquest desfici meteorològic som nosaltres mateixos, els països rics. Des de la industrialització, primer d’Europa, Amèrica, i ara la Xina i altres països emergents, no hem fet altra cosa que escupir gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Amb unes conseqüències, ja ho veim, devastadores. 

Escric aquest text amb el novembre ja començat i amb 22 graus a fora. Tenc les finestres obertes, ahir vaig treure els abrics i no veig molt clar quan me’ls podré posar. Tampoc no tenc llenya encara i la veritat és que tant m’és. Fa calor. Un desajustament de primera magnitud. L’expert antropòleg sap cert que tot això té nom i llinatges: canvi climàtic. Afegia que ja hi ha moviments migratoris provocats per aquesta anomalia. I que aniran a més. 

Hi ha persones a Mallorca que ja ens angoixam quan s’acosta l’estiu i les basques insuportables dels darrers anys. I sabem de col·legues, coneguts, que ja adquireixen propietats al nord d’Espanya. Jo també ho faria. La cooperativa Camp Mallorquí adverteix que pocs cultius a les Illes resistiran la sequera, la desertització a la qual ens dirigim. I mentrestant, seguim comprant roba a Zara i anant en cotxe fins a la porta del forn. 

Emetem gasos per damunt les nostres possibilitats. Viatjam massa, compram massa i malament, agafam massa avions, consumim, consumim, consumim. I ara ens duran el segon cable des de la Pennínsula per tal que seguim consumint. L’administració dissecciona les dades econòmiques i es congratula de seguir creixent per damunt els països del nostre entorn. I els periodistes en feim mamballetes.

Mentrestant, al País Valencià  plouen 500 litres i encara hi ha gent morta dins els seus cotxes. 

No sembla que duguem gaire bon rumb.

Des de Sineu en Bici i a Peu proposam decréixer en gasos d’efecte hivernacle i créixer en qualitat de l’aire. No, no renunciam al cotxe. No pretenem baratar-lo per un carro. Només proposam canviar, encara que sigui només qualque estoneta, el pedal del gas pels pedals de la bicicleta. La caixa de canvis, pels pistons dels nostres peus. Per trajectes curts i avinents no agafar el cotxe és un regal per als sentits i per al medi ambient. Aquest petit canvi és ara i és urgent. El malalt, el planeta, és damunt la pedra i també de cada un de nosaltres depen posar el fre de ma abans que ens empotrem.